La transició energètica no sempre necessita grans parcs solars, línies d’alta tensió o inversions milionàries. De vegades pot començar amb un o dos panells fotovoltaics instal·lats en un balcó.
A Alemanya, els anomenats Balkonkraftwerke —literalment, «centrals elèctriques de balcó»— s’han convertit en una de les formes més senzilles d’apropar l’autoconsum fotovoltaic als ciutadans.
I ja no estem parlant d’una experiència minoritària. Segons la Bundesnetzagentur, l’Agència Federal de Xarxes alemanya, durant el 2024 es van registrar unes 435.000 noves instal·lacions solars endollables de balcó. El 2025 se’n van registrar aproximadament 430.000 més, que van aportar uns 0,5 GW de nova potència solar. La mateixa agència adverteix que la xifra real probablement és superior, perquè no totes les instal·lacions arriben necessàriament al registre. (Bundesnetzagentur) Però es diu que Alemanya ja compta amb tres milions de balcons amb panells. Allò que sí sembla clar és que s’ha convertit en un fenomen de masses.
De la teulada al balcó
Durant anys hem associat l’autoconsum fotovoltaic als habitatges unifamiliars amb una teulada disponible. Però una gran part de la població europea viu en edificis plurifamiliars.
Això provoca una diferència evident. Qui disposa d’una casa i una teulada pròpia pot instal·lar fotovoltaica amb relativa facilitat. Qui viu en un pis depèn d’una coberta comunitària, dels acords de la comunitat de propietaris o de solucions d’autoconsum col·lectiu que, tot i haver avançat molt, continuen sent més complexes.
La fotovoltaica de balcó introdueix una tercera possibilitat.
El principi és extraordinàriament senzill: produir una petita part de l’electricitat allà mateix on es consumeix.
No pretén alimentar tot l’habitatge ni substituir una instal·lació fotovoltaica convencional de diversos quilowatts. La seva funció és més modesta: reduir durant les hores de sol l’electricitat que l’habitatge necessita comprar a la xarxa.
Neveres, routers, ordinadors, televisors, aparells electrònics en espera i molts altres equips generen una demanda de base durant bona part del dia.
Si durant aquestes hores una petita instal·lació fotovoltaica està produint electricitat, aquesta producció pot cobrir una part d’aquesta demanda.
La gran innovació alemanya no són els panells
Els panells solars alemanys no tenen cap propietat que no tinguin els que podem comprar a Catalunya. La diferència és una altra: Alemanya ha simplificat extraordinàriament la regulació d’aquestes petites instal·lacions.
Des del 16 de maig de 2024, la normativa alemanya estableix un règim específic per als equips fotovoltaics endollables. Les condicions especials s’apliquen a instal·lacions de fins a 2.000 W de potència en mòduls i 800 VA de potència d’inversor. (Bundesnetzagentur)
I, sobretot, aquests equips ja no s’han de comunicar individualment a l’operador de la xarxa quan compleixen les condicions establertes. El propietari només ha de fer una inscripció simplificada al Marktstammdatenregister, el registre estatal alemany, i la informació arriba automàticament a l’operador de xarxa. (Bundesnetzagentur)
Aquest és probablement un dels secrets del seu èxit. Perquè una tecnologia pot ser barata, segura i fàcil d’utilitzar, però si per instal·lar-la cal superar una barrera administrativa desproporcionada, una part important dels ciutadans simplement renunciarà a fer-ho.
En resum: Alemanya no té més sol que Catalunya. El que ha fet és posar menys burocràcia entre el sol i el ciutadà.
I a Catalunya?
Catalunya disposa d’un recurs solar molt favorable i de centenars de milers de balcons, terrasses i altres petits espais que potencialment podrien acollir microinstal·lacions fotovoltaiques.
Naturalment, no tots són adequats. L’orientació, les ombres, les hores d’insolació i la configuració de l’edifici condicionen molt la producció. També cal garantir una correcta fixació dels panells i la seguretat elèctrica.
Però si aquesta solució s’ha estès massivament a Alemanya, amb unes condicions d’irradiació menys favorables que les nostres, és legítim preguntar-nos: per què no hauríem de facilitar-la molt més a Catalunya?
Petita potència, gran escala
Individualment estem parlant de quantitats petites: Una instal·lació de 800 W és insignificant comparada amb una planta fotovoltaica de 50 o 100 MW.
Però l’energia distribuïda té una característica fonamental: la multiplicació. 100.000 instal·lacions de 800 W representarien 80 MW. Mig milió representarien: 400 MW
No equivaldrien, evidentment, a una central convencional de 400 MW produint contínuament: la fotovoltaica depèn del sol i la potència nominal no és energia produïda. Però sí que constituirien 400 MW de potència fotovoltaica distribuïda instal·lada directament als punts de consum.
I aquesta és una diferència important. No necessitem escollir entre grans instal·lacions renovables i petites instal·lacions distribuïdes. Les necessitem totes dues.
El sistema energètic que estem construint combinarà grans parcs renovables, xarxes elèctriques més robustes, emmagatzematge, hidràulica reversible, autoconsum industrial, comunitats energètiques i milions de petits productors.
A Espanya encara no tenim el model alemany
A Espanya existeix des de fa anys una regulació favorable a l’autoconsum i la legislació estableix expressament que els requisits administratius i tècnics han de ser proporcionals a la dimensió de les instal·lacions. (BOE)
Però això no significa que avui puguem traslladar automàticament el model alemany i considerar que n’hi ha prou amb comprar dos panells, penjar-los al balcó i endollar-los. Les instal·lacions d’autoconsum connectades en baixa tensió continuen subjectes al Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió i a les seves exigències tècniques. La normativa estableix, a més, condicions específiques de protecció i connexió per a les instal·lacions generadores interconnectades. (BOE)
Una proposta: crear un règim específic per a la microfotovoltaica
Potser no necessitem simplement copiar Alemanya. Però sí que hauríem d’estudiar què podem aprendre del seu model.
Catalunya i Espanya podrien avançar cap a un règim específic, segur i extraordinàriament simplificat per a la microgeneració fotovoltaica domèstica, amb equips homologats, proteccions normalitzades, instal·lació segura i procediments digitals mínims.
La proporcionalitat hauria de ser el principi. No té sentit tractar de la mateixa manera una planta fotovoltaica de diversos megawatts, una instal·lació de 5 kW en una teulada i dos panells de centenars de watts en un balcó. La seguretat no és negociable. La burocràcia innecessària, sí.
També és cultura energètica
Però hi ha una última dimensió encara més interessant: Quan una persona instal·la dos panells al balcó deixa de percebre l’electricitat com una cosa completament abstracta que arriba a casa a través d’un endoll.
Comença a observar quan produeix energia i quan la consumeix; què passa quan posa en marxa determinats aparells i quines activitats pot desplaçar a les hores de més producció solar.
Això genera cultura energètica. La transició energètica no consisteix només a substituir centrals de combustibles fòssils per instal·lacions renovables. També implica transformar la relació de la societat amb l’energia.
Passar de consumidors exclusivament passius a ciutadans que també poden produir i gestionar una part de la seva electricitat és un canvi cultural considerable. Les grans infraestructures seran imprescindibles. També ho seran les xarxes, la generació renovable a gran escala i l’emmagatzematge
Però milions de petites decisions individuals també poden contribuir a transformar el sistema. Potser una part de la transició energètica que necessitem començarà, literalment, als nostres balcons.
enBco – Energia del Bé Comú
Transició energètica al servei del bé comú.
